Llista, mantinguda pel Consorci Unicode, que pretén recollir la representació de tots els caràcters de tots els sistemes d'escriptura del món, antics i moderns, símbols científics, caràcters jeroglífics, etc., i assignar-los una codificació binària que internament utilitzarà un ordinador quan necessiti emmagatzemar-los, transmetre'ls, etc.

Unicode, que va començar el 1987, és actualment reconegut per l'ISO i recull en els seus 127 primers caràcters els codis ASCII, i en els seus primers 256 els codis ISO 8859-1, amb la qual cosa manté una compatibilitat relativament còmoda amb els estàndards de facto més usats avui, alhora que recull també els clàssics caràcters especials (per exemple, $, /, signes de puntuació, etc.).

Per a establir els valors, l'Unicode va utilitzar combinacions de 16 bits (2 bytes, 65536 possibles caràcters) fins al 1996, però des d'aquesta data ja no té aquesta limitació i actualment admet més de 100000 caràcters (de fet, encara s'està treballant per a recollir adequadament determinats caràcters de llengües orientals antigues, de dialectes actuals del xinès, etc.), tot i que sistemes operatius pioners en l'ús a tots els nivells de l'Unicode, com el Windows, mantenen una limitació a 16 bits.

L'Unicode es pot implementar a través de diferents codificacions, les més comunes de les quals són la UTF-8 (que usa 1 byte per a tots els caràcters ASCII, amb la qual cosa el fitxer o la cadena és igual a una codificació ASCII, i fins a 4 bytes per als altres caràcters), l'obsoleta UCS-2 i la UTF-16.

En teledetecció l'Unicode va guanyant terreny lentament gràcies als esforços d'estandardització de metadades (per exemple l'XML és codificat en UTF-8 per defecte), però el seu ús en les distribucions habituals de productes de teledetecció encara és testimonial. A la lentitud d'aquest avenç hi contribueix el fet que molts llenguatges de programació d'ordinadors i alguns sistemes operatius tenen un suport complicat, parcial o nul d'aquest estàndard.

Vegeu ASCII, UTF-8, UTF-16 i UCS.